Ja us vam dir abans de marxar de vacances que per nosaltres, aquesta revista del 2n trimestre és molt especial, perquè està plena de vivències, experiències i sentiments d’aquests 25 anys de 7 i TRIA.
Per això avui volem compartir amb vosaltres aquest escrit, que tanca la revista, on l’equip de socis de 7 i TRIA fa un resum d’aquests 25 anys.
Ja fa uns dies, quan vàrem adonar-nos que ens agradaria escriure aquest petit article amb motiu del 25è aniversari de 7 i TRIA, vàrem estar una bona estona fent un exercici d’introspecció, sobretot, per decidir què era el que volíem dir. I és molt més complicat del que sembla, prendre aquesta decisió, volem dir. Ho és principalment, de difícil, perquè al fer-ho es genera una certa sensació de vertigen, com quan mires des d’un penya-segat cap avall i l’estómac se’ns arronsa una mica.
Com a socis de 7 i TRIA, sentim que els que portem tants anys darrere d’aquest projecte tenim la sort de poder fer com una àliga i planejar per sobre tot el que ha significat per nosaltres i poder-nos-ho mirar amb la vista privilegiada de la globalitat. Queda molt lluny, ja, aquella tarda en la qual vam decidir ajuntar set iniciatives i set maneres de veure el món molt semblants i diverses a l’hora en una de sola i arrencar aquest projecte que ens ha dut fins on som ara.
Un projecte que, si abandonem l’altura de l’àliga i baixem volant fins a terra, si fem l’esforç de deixar de veure-ho com un global i intentem mirar el particular, ens omple d’un orgull i d’un agraïment increïbles.
Quan vam arrencar, el sector del Lleure Educatiu professionalitzat era pràcticament inexistent i la majoria de serveis, com ara el menjador escolar o d’acolliment de matí o de tarda, s’entenien com a assistencials més que no pas educatius. Podem dir que, en gran mesura, hem contribuït i protagonitzat la modificació d’aquesta visió fins a aconseguir que, avui dia, ningú entengui aquests espais sense la intencionalitat educativa. I, de retruc, i també com una de les conseqüències d’aquest canvi, ha estat la pràctica creació d’aquest espai professional no només per a les empreses educatives sinó, i molt més important, pels milers de llocs de feina que el sector ha creat i que es pot ben dir que ha estat creació neta d’ocupació.
També hem contribuït decisivament en la fundació de l’ ACELLEC, patronal del Lleure Educatiu i Sociocultural, que un dels socis ha presidit durant deu anys, i que, al seu temps, ha estat l’eina amb la qual s’ha acabat creant FOESC, Federació Estatal de Patronals de Lleure, presidida també des del seu inici per un dels socis de 7 i TRIA.
Gràcies a la creació i a la consolidació del sector, s’han generat no només llocs de feina sinó, i en la mesura de les limitacions dels horaris de dedicació, llocs de feina de qualitat regulats pel conveni col·lectiu del sector, de la negociació del qual n’hem estat impulsors. La formació, en la que hi hem estat sempre compromesos, ha dignificat la tasca educativa que fem dia a dia a les escoles. Una tasca educativa que tampoc ens era reconeguda per les administracions i que hem estat lluitant tant per a la seva inclusió en la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), reconeixent-nos com a integrants de la comunitat educativa. Obstinats davant de la Comissió Europea a Brussel·les, al Congrés dels Diputats a Madrid i al Govern Espanyol, hem aconseguit la modificació de la llei d’IVA per adaptar-la a la normativa comunitària reconeixent-ne definitivament la seva exempció.
És un orgull veure que ens hem esforçat, que hem treballat molt dur i que hem sabut rectificar quan ens hem equivocat, i ho hem fet unes quantes vegades, al llarg d’aquests vint-i-cinc anys!
I fent aquest exercici d’introspecció, intentant decidir perquè he volgut escriure aquest text, ens ve una pregunta al cap: Per què? Com diria Quim Monzó, quin és el “Perquè” de tot plegat? Vam tenir sort? Era el moment idoni en la Catalunya idònia? Només hem anat fent deixant-nos endur per l’instint? I és llavors quan ens ve un flaix. Acabàvem de muntar un rocòdrom al pati d’una escola al Prat de Llobregat (en aquella època encara ningú havia dut els esports d’aventura a un espai lúdic) i, just després de baixar, un nen de no més de deu anys se’ns va apropar corrent i va cridar: “És el millor que he fet mai! Puc repetir?” Darrera seu, el seu germà petit estava al·lucinant amb les xanques que un de nosaltres duia i que el feia ser més alt que un gegant. Saltem vint-i-cinc anys enrere, estem de peu al pati de l’escola i ja tenim clar el perquè de tot.
