Bona nit, Montse!
De fet, escrivim Montse per a personalitzar-la un xic, però aquesta carta va adreçada a tots i cadascún dels monitors i “futurs monitors” que heu fet possible aquestes colònies i, per què no, a tots els pares i mares que, per primera o segona vegada, han confiat en vosaltres i us han deixat els seus fills/es a les vostres mans (com ha estat el nostre cas).
Aprofitem ara que ja dormen, per a “intentar” fer el que vosaltres, a través del blog, feu tan bé cada dia: descriure des del dia que van marxar fins al dia d’avui.
El dilluns a 3/4 de 9h vam deixar l’Ona i l’Abril i les seves respectives motxilles als autocars i amb els seus monitors respectius. La marxa fou relativament ràpida i el temps d’agonia d’acomiat fou breu. Per a l’Ona eren les seves primeres colònies amb 7itria i va decidir fer-les després que l’Abril la convencés. A casa costava entendre per què tanta insistència (ara hoentenem!).
Les vam deixar amb el cor un xic “encongit”. L’Abril anava sola a l’autocar (no coneixia a ningú, a part de tres vells amics de la Guarde) i l’Ona pujà a l’autocar plorisquejant doncs pensava que podia anar amb sa germana i no fou així. Això va fer que aquests dies, si no hagués estat pel blog, hauríem estat “patint” una mica més.
Alguna cosa em deia que, malgrat vam repassar vàries vegades amb elles la meravellosa llista de coses per emportar, ens faltava alguna cosa. Aquest “ens haurem deixat alguna cosa?” m’ha acompanyat fins aquest matí.
Hem arribat a Cal Petit a 3/4 d’11 i la sorpresa ha estat veure que ja estaven tots ben organitzats per grups i que, de “Cal Petit”, no en tenia res! (S’hauria de dir cal bonic gegant!) L’Ona ens ha vist i ha corregut a abraçar-nos, i, amb ella l’han acompanyat altres nenes. S’ha acomiadat d’elles, amb petons i abraçades, dels monitors i ja s’ha quedat amb nosaltres. L’Abril, en canvi, ensha vist, ens ha saludat, ens ha fet un petó i ha seguit xerrant i cantant i estant amb les seves amigues com si res! Hem carregat les motxilles i quan hem tornat per recollir “definitivament” a l’Abril, un dels monitors que ens ha vist, ens ha preguntat si ens havíem deixat alguna cosa. “I tant! – li he dit. Tenim les motxilles però ens falta la filla!”. Ens hem posat a riure!
L’Abril s’havia barrejat de nou amb el grup de nens i nenes que estaven tocant la guitarra i no hi havia manera d’arrencar-la!
Al cap de mil abraçades i petons més, hem pujat al cotxe i hem iniciat el camí cap a casa, però, alhora, ha estat el camí dels records i dels somriures.
(No sé si hi ha més pares que els passi, però ens agradaria saber com s’ho fan els pares que tenen més de dos fills que hagin anat a les vostres colònies junts, ja que volien explicar-ho tot totes dues alhora).
Es barallaven per parlar i per explicar, fins que al final, en Roger hahagut de posar ordre d’intervencions.
De totes maneres, només començar a parlar ja he pogut treure’m l’espina. La meva sospita d’haver-me deixat quelcom, s’ha complès. Les dues m’han dit que m’havia deixat de posar l’esmorzar i el dinar del primer dia. Em volia fondre!
“Com? No m’ho puc creure!… Però si jo vaig entendre que es menjaria a la casa arribant, que cada any paraven a esmorzar en una àrea de servei, i enguany la Montse va dir que anirien directes…” “…però si de veritat que…” “…ostres quin greu…” Blablabla…
Elles m’han dit que els vau compartir part del menjar ja durant el primer àpat i, també, durant el segon. Lamento, de tot cor, l’haver entès malament el missatge. El cor ja em deia que alguna cosa m’havia deixat! Alhora, també amb tot el cor, agraeixo el gest que vàreu tenir ja, des del primer moment, amb les dues! Ara ja ho sabré per l’any que ve! (Potser es deixaran les motxilles, però ja mai més ni elprimer esmorzar ni el dinar. Jejeje).
Tornant als torns de paraules, ens ho han estat explicant tot amb pèls i senyals, però als trenta minuts de viatge, els ha vençut la son i a l’haver anat a dormir a les dues de la matinada, els ha passat factura. Han dormit, us diria, que fins que hem arribat a casa, però en el cas de l’Ona, ha estat arribar i ha anat corrent a buscar el seu llit i s’hi ha quedat.
Després d’unes profundes banyeres (no tenien polls, sinó una granja sencera!), hem dinat quelcom i, ha estat quan hem seguit amb el que havien fet el dimarts… Però tampoc hem avançat massa perquè han tornat a dormir fins a les 20h que les hem despertat. Ha estat a partir de llavors, quan hem pogut acabar de completar totes les explicacions.
El millor de tot i el que ens ha omplert més al Roger i a mi (a part de veure in situ la cara de felicitat platòrica i radiant de monitors i nens), ha estat que en tot moment ens ho han explicat totamb un somriure a la cara i, ens han demanat (i no han passat ni 24 h de no ser-hi), que l’any que ve hi volien tornar.
No ens ha calgut, doncs, amb aquestes paraules dites amb els seus somriures, que ens diguessin res més!
I, per cloure la nit, i, abans de posar-se al llit, ens han demanat que busquéssim el nom d’una cançó al Youtube de la qual no en sabien el títol, però si la lletra. L’hem ballat dues o tres vegades els quatre junts i, abans de tancar els ulls, ens han demanat que demà, si us plau, les despartéssim amb aquesta cançó. Potser per a alguns això no els diu res, però per a nosaltres ens ho ha dit tot! Han tancat els ulls somiant en vosaltres i volen llevar-se pensant que encara hi ha quelcom que les fa sentir com si estiguessin aquí amb vosaltres! (Demà ens tocarà posar-los el “Comença la festa, del grup Trifàzic”!)
Ha estat, veritablement per a elles, un bonic, meravellós, entrenyable i innoblidable somni d’estiu!
Gràcies a tots (David, Àngels, Montse, Roger…(Ens han dit tots els noms però no els recordo, perdoneu, sóc un desastre!)) per haver-les cuida’t, per haver-les educat, per haver-los dibuixat un somriure a la cara… Però, sobretot, per haver-les estimat tant!
Fins l’any que ve (amb menjar del primer dia segur!). Bona segona setmana pels que seguiu i, per a la resta, bones vacances i a descansar! Sou tots uns cracs!
Ara la feina serà nostra d’explicar-los que encara els queden 364 dies per a poder-ho repetir! Uf!
Un petonàs gegant com el vostre cor per a cadascú de vosaltres!
MUACS!
Roger i Mireia (pares de l’Abril i l’Ona)
