El dia 20 de novembre celebrem el Dia Universal dels drets de la Infància. Un dia per reivindicar els drets dels infants de tot el món i per donar visibilitat a aquest col·lectiu de la nostra societat, que ens dona tantes alegries, però que sovint no es té en compte en les decisions de la societat, pel simple fet de tenir menys anys de vida.
Per situar-nos, el 1959 l’Assemblea General de les Nacions Unides, va signar la Convenció dels drets dels infants. Aquesta convenció, però, no tenia cap efecte legal, i no va ser fins al 1989, quan després de moltes reunions i propostes entre països, es va fer oficial la “Convenció dels drets dels infants” com actualment la coneixem, convertint-se el 1990 en llei. Actualment els únics països que no l’han signat són Somàlia i els Estats Units.
Ara, trenta anys després, segons Save the Children a Catalunya estem arribant al 34,6% de risc de pobresa infantil. Si realment ens creiem la convenció, aquests infants haurien d’estar sota un paraigua que els protegís de la pobresa i de la discriminació entre d’altres, igual que tots els infants haurien de tenir un sostre on viure, un metge on anar i haurien de poder fer tots els àpats del dia… malauradament trobem que en la realitat actual no es dona resposta a totes aquestes necessitats, a aquests drets.
D’altra banda, però, volem donar a conèixer accions municipals i/o territorials que es duen a terme a Catalunya, que ajuden a fer que els infants tinguin el seu espai per dir la seva i prendre decisions que ens afecten a tots i totes, com per exemple, els Consells d’infants en l’àmbit municipal i el Consell Nacional d’infància i Adolescència de Catalunya en l’àmbit territorial. Aquests òrgans que componen nens i nenes, nois i noies, que representen als altres infants del seu poble o ciutat i de tota Catalunya, tenen la sort de poder debatre i participar sobre els canvis que ocorren en el territori on viuen, i sovint, poden dir la seva i ser escoltats pels òrgans polítics que finalment són qui prenen les decisions.
Aquests consells no van sortir del no-res, tenen un predecessor molt clar, Francesco Tonucci, qui va escriure “La ciutat dels infants” el 1996. En aquest llibre Tonucci remarca la importància de donar veu els nens i nenes que viuen als pobles i ciutats amb un argument que evidencia per què necessitem que els nostres infants tinguin veu: “Si adaptem la ciutat a la visió dels infants, la ciutat estarà una mica més adaptada a tota la població” (La ciutat dels infants, pg 37, 1996).
I així, posant la mirada i la veu en els infants i joves, és com 7 i TRIA entenem l’educació, un espai-temps on ells i elles en són protagonistes. Tractem l’infant amb tota la seva globalitat i proposem una metodologia participativa i globalitzadora. Creem espais educatius que facilitin la presa de decisions dels infants, on es vetlli pel dret d’opinió, per la llibertat d’expressió, el pensament crític i la construcció de la consciència moral autònoma. Espais de participació real, activa i directa dels infants i dels joves.
Si entenem la participació infantil com un dret recollit a la Convenció dels Drets dels infants (1989), aquesta ha de ser concebuda com una participació en permanent relació amb els adults, un procés d’aprenentatge mutu tant pels infants com per als adults.
Segons Roger Hart (1993), “la participació és la capacitat per expressar decisions que siguin reconegudes per l’entorn social i que afectin la vida pròpia i/o a la vida de la comunitat on un viu”. Per tant, la participació infantil és una contribució a la transformació, a incidir d’una manera directa en la realitat i contribuir al canvi social des de la quotidianitat i des del nostre grup de referència.
Cal doncs, donar als infants i joves l’espai de reflexió, debat i participació, per aconseguir fer d’aquest món, un món millor.
Els infants no només són futur, són present.
