Aquest trimestre, a la revista, trobareu aquesta entrevista a Laura Urteaga.
Sóc músic. Vaig començar a tocar el violí de ben petita i m’hi dedico professionalment des de fa uns quants anys. Compagino la vida d’intèrpret i d’estudiant amb la docència”
Com et defineixes?
Em dic Laura, tinc 26 anys i estimo per sobre de tot aprendre i deixar-me commoure de tot allò que vaig trobant pel camí.
A què et dediques?
Sóc músic. Vaig començar a tocar el violí de ben petita i m’hi dedico professionalment des de fa uns quants anys. Compagino la vida d’intèrpret i d’estudiant amb la docència: treballo a diferents orquestres, toco amb diversos grups i faig classes, de violí, música de cambra, etc.
Què es necessita per a ser músic?
Crec que de receptes concises n’hi ha poques en aquesta vida i hi ha músics molt diversos, que venen de mons i processos completament diferents. Però si he de triar una qualitat que crec que qualsevol músic té, és la curiositat. És aquesta la que ens mou, la que ens fa ser pacients i perseverants i la que ens empeny a estar en permanent aprenentatge. Per a i, ser músic et força a estar en recerca permanentment, a estar en moviment, a fer camí. Coses que formen part de la vida mateixa però que sovint lluitem per aturar-les buscant l’estabilitat i allò conegut.
Com vas descobrir que volies ser violinista?
Vaig descobrir el violí als sis anys. Els meus pares i els seus amics, van dur als fills a l’escola de música del poble i a l’hora de triar instrument, tots vàrem triar el violí, com n’haguéssim pogut triar un altre. Era la novetat!
Des de llavors el violí va entrar dins la meva rutina i mica en mica vaig anar-li dedicant més i més temps. Va ser un procés natural i d’inèrcia en part, ja que el violí per a mi era quelcom quotidià, com menjar i rentar-me les dents. Arribada l’ESO i l’hora de decidir què estudiar i a què dedicar el meu temps en un futur, no m’imaginava fent res que no fos música perquè, de fet, em moria de ganes de poder tenir molt més temps per a dedicar-hi.
Què et va dur a interpretar la música a través d’un violí?
Com ja he dit abans, el violí em va anar a parar a les mans per casualitats de la vida. Des de llavors va ser la meva eina directa de connexió amb la música, que ja coneixia d’escoltar-la arreu: el pare amb la guitarra, l’avi amb el teclat, la família paterna cantant als sobretaules, etc.
Com ho viu el teu entorn?
He tingut la sort que des dels inicis, el meu entorn més proper, és a dir, els meus pares, sempre m’han acompanyat, donat suport i animat molt. Com ho viuen, potser els ho hauríem de preguntar a ells. Però jo diria que són feliços si em veuen motivada i fent allò que estimo.
Què t’aporta personalment ser violinista?
Ser violinista m’ha dut a conèixer un munt de música impressionant, que encara avui segueixo descobrint. M’obre la porta a conèixer gent nova i diversa constantment, de la qual aprenc moltíssim tant en l’àmbit musical com en el personal. I m’exposa a escoltar-me a mi mateixa permanentment.
Si no et dediquessis a tocar el violí, què faries?
Tocaria altres instruments, de fet intento fer-ho últimament. Però més enllà de la música, la docència m’estimula moltíssim, les lletres sempre m’han agradat, la psicologia, els temes socials, etc. Per a mi la música és una cosa molt íntima d’una banda i molt per als altres alhora. Capaç de commoure i, per tant, de transformar. Si m’hagués de dedicar a una altra cosa, buscaria per aquí, ja que sento que més que mai, en un món governat per la tecnologia i el materialisme, cal més que mai cuidar les emocions i escoltar-nos els uns als altres.
Què diries a infants i joves, joves amb les teves mateixes inquietuds inicials?
Sincerament no recordo quines eren les meves inquietuds inicials, si les tenia o no, però sí que puc dir que en tinc moltes d’inquietuds avui. Inclús desprès d’haver estudiat la carrera, dos màsters, d’haver viscut a l’estranger, d’haver treballat… El meu consell per a infants i joves és que s’escoltin, que pensin, que es donin temps, que siguin crítics amb ells mateixos i amb el seu entorn. I, per descomptat, que segueixin les seves inquietuds. Però que segueixin aquelles que tinguin ara, avui! El demà no el podem decidir, ni imposar. Allò que es fa amb ganes, amb amor, amb curiositat, queda per sempre i per a mi és aquesta la veritable riquesa, encara que el sistema sovint ens vulgui fer creure el contrari.
